Portada del sitio > Tribuna > Continuisme o ruptura. Sobre les eleccions del 21D / Buscant les claus del (...)

Embat - Organització Llibertària de Catalunya
23 desembre i 30 novembre 2017

Continuisme o ruptura. Sobre les eleccions del 21D / Buscant les claus del procés independentista català

’El Minotaure del 78’ (CUP 05-12-2017)
"Defensem l’educació pública": Taula reivindicativa de l’Assemblea de la comunitat educativa Groga

Viernes 29 de diciembre de 2017, por Redacción

Recogemos dos textos de Embat (Organització Llibertària de Catalunya), de lectura obligada para quien quiera conocer una parte al menos de cuanto ocurre en ese país, por muchos motivos tan cercano y a la vez tan deliberadamente desconocido. Embat aporta, en nuestra opinión, una visión lúcida y realista de las potencialidades y limitaciones del movimiento popular en desarrollo. Añadimos ’El Minotaure del 78’ informe provisional sobre la violencia institucional del estado español en los dos últimos años, recientemente publicado por la CUP. Por último, el Manifiesto en defensa de la escuela pública catalana, más que justificado ante los demenciales ataques sufridos por padres y docentes en la búsqueda de chivos expiatorios que ofrecer al linchamiento de la chusma mediática española. Es imprescindible evitar que se repita lo sucedido con el movimiento popular vasco, cuando el estado con mucho esfuerzo y todos los medios a su alcance ---económicos, policial-militares, ideológicos, ..., propios y ajenos--- consiguió su criminalización y la creación de un ghetto socio-político-mediático en su torno que distorsionó e impidió por completo el conocimiento de cuanto en Euskal Herria acontecíó. En este caso, al menos no cuentan con el socorrido recurso de la condena al terrorismo y a su entorno. Ahora sí que sí, sin paliativos, no hay más violencia que la del estado y sus retoños y entorno.

Continuisme o ruptura. Sobre les eleccions del 21D

By Embat | Comunicats i textos | Debat sobre la sobirania | 23 desembre 2017

Lectura d’Embat, Organització Llibertària de Catalunya , de les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre

1.- Malgrat les veus que intentaven donar per mort l’anomenat Procés Sobiranista, la seva força numèrica, el seu nivell acumulatiu i el seu pes en la societat, així com la seva capacitat de confrontació, no han deixat d’augmentar. La mobilització de les multituds sostinguda i en augment durant unes setmanes va aconseguir imposar la realització d’un referendum il·legal l’1 d’Octubre (inèdit en les societats occidentals), una vaga general massiva el 3 d’Octubre i un assaig de control territorial amb la vaga dels talls de les rutes de transport del dia 8 de Novembre. No hi ha una altra societat europea que tingui en l’actualitat comitès de base i grups de ciutadans autoorganitzats a favor de la República i en contra del govern del seu Estat a tots els barris de les ciutats fins a l’últim racó de Catalunya. La pressió popular va imposar la proclamació unilateral de la República [1].

2.- Enfront d’això l’Estat va respondre amb l’aplicació de l’article 155: la repressió pura i simple, amb presos polítics i amb la convocatòria de les eleccions del 21D [2]. L’Estat les entenia de forma plebiscitària i cridava a la mobilització dels seus partidaris alhora que intentava desorganitzar les forces independentistes mitjançant la repressió, la judicialització de la política, la intervenció de les institucions i missatges de desànim a través dels mitjans de comunicació. En definitiva, l’independentisme concorria a les eleccions en posicions defensives. Un altre handicap per l’independentisme, a priori, va ser la divisió visible entre els dos partits que lideraven el bloc sobiranista.

No obstant això, l’independentisme ha aconseguit sumar vots.

JPEG - 58.3 KB
21D

3.- Degut al caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions, l’unionisme a Catalunya s’ha unificat en la candidatura de Ciutadans (encara que amb certa resistència del PSC). L’unionisme tanca files en un “No a la independència” buscant referents d’unitat entre espanyols o basant-se en el identitarisme hispano. A destacar que el vot a Ciutadans també és un rebuig al Partit Popular i és percebut pels seus votants no com un vot ultradretà sinó com un vot a un partit liberal, centrista, modern, anti-casta … que se diferencia de les maneres de fer del PP. D’altra banda Ciutadans professava una postura dura contra l’independentisme i en ocasions superava al propi PP per la dreta. Això sense ignorar un possible vot útil a la llista que es presumia guanyadora. En tot cas, si l’Estat segueix aplicant la repressió sense mesura (com sembla que està disposat a fer-ne amb les noves imputacions) pot arribar a erosionar aquesta victòria.

Ciutadans basa la seva força electoral en una part de la societat catalana essencialment castellanoparlant, lligada als seus orígens familiars i culturals d’altres regions de l’estat espanyol i –la qual cosa és important recalcar– consumidora dels mitjans de comunicació espanyols que aquestes setmanes han bombardejat amb el partit taronja.

Aquest sector de la població té una problemàtica comuna a tots els cinturons metropolitans d’Europa, amenaçats pel populisme de dretes. Els barris més depauperats cauen en l’òrbita ideològica o sociocultural del sector més reaccionari de la nostra societat i no pas en la de la classe mitjana treballadora i professional (i molt menys en la de les esquerres revolucionàries). No és el mateix néixer i créixer en famílies i barris que valoren la cultura, que s’interessen per l’associacionisme o la cultura popular, que tenen interès per la política, que és diversa lingüísticament, que néixer i créixer tant en aquelles famílies que només busquen sobreviure, com en aquelles que ja van passar per aquesta etapa i gaudeixen ara d’una posició assalariada amb un cert poder adquisitiu o que intenten pujar-se a l’ascensor social de la “emprenedoria”, tan característica del nostre temps, que beuen de la cultura de masses del capitalisme.

Cal entendre que aquesta part de la població té –en general– una idea no només de la qüestió nacional, si no també sobre les qüestions socials, sobre els drets civils, sobre el feminisme, etc. que la situen en les antípodes del moviment popular quan hauria de formar part la seva base social.

4.- Des de la posició del moviment popular de Catalunya, es veu molt necessari posar el focus del conflicte polític entre Catalunya i Espanya en les polítiques socials. Això no significa renunciar a la qüestió nacional, si no treballar en paral·lel. És vital una construcció simultània per resoldre els problemes materials des de la insubmissió a l’estat espanyol i des de la lògica republicana de buscar un país millor per a la seva gent. La militància revolucionària ha d’implicar-se en sindicats, en associacions veïnals, en col·lectius d’habitatge, revitalitzar les marees, etc. per estar en contacte amb la població més colpejada per la crisi. S’han de trobar unes demandes que xoquin amb el status quo des del social, potser començant per les mesures socials derogades pel TC o defensant-nos de l’atac contra l’escola pública catalana [3].

Creiem que l’independentisme ha d’abandonar el to victimista i deixar de crear-se una identitat sobre la base de la superioritat moral ja que són actituds que alienen a les classes menys afavorides. El catalanisme excloent deixa sectors amplis del poble fora del marc ideològic de l’independentisme, deixant un terreny abonat per l’unionisme.

En definitiva, ens cal enfortir i consolidar totes aquelles estructures incipients de Poble Fort i digne i preparar-les per ampliar la nostra base social dirigint-nos a les classes populars amb un missatge clar: la ruptura i la creació d’una nova societat és vital per tenir una vida millor.

JPEG - 176.4 KB
continuisme o ruptura

(28 de diciembre de 2017)


[1Buscant les claus del procés independentista català.

By equipembat | Articles pel debat | Debat sobre la sobirania | 30 novembre 2017

JPEG - 20.2 KB
Vaga General 8 de novembre
Estació de Girona. Vies del TAV
Foto de @martabarragan_f

Miguel G. Gómez

Militant d ’Embat, Organització Llibertària de Catalunya

1.- L’1 d’Octubre va ser una insurrecció potencial que es va evitar per poc.

No hauríem de cansar-nos de repetir que el Referèndum d’autodeterminació de Catalunya només va ser possible gràcies a la consciència popular, al poble, que es va autoorganitzar extraordinàriament perquè tingués lloc. Des de les institucions havien fet bastant poc perquè es pogués celebrar, i en alguns casos s’esperava secretament que l’Estat ho impedís per seguir indefinidament amb el «processisme».

No obstant això, els errors del Govern de Rajoy durant les setmanes prèvies al Referèndum van generar una ira generalitzada a Catalunya. Van provocar un «Ja n’hi ha prou!». El poble va acceptar la convocatòria del Referèndum, la va fer seva per expressar un gran «No» al Govern espanyol i un gran «Sí» a la llibertat i la democràcia (les idees-força del nou sobiranisme català). Era una gran victòria discursiva, ja que col·locava amb el bàndol independentista aquella gent que només volia votar.

Però per exercir el dret a vot el poble va haver d’autoorganitzar-se. Es van generar dotzenes de comitès de base per tot el territori, els ja famosos Comitès de Defensa del Referèndum (CDR). Aquests es van formar per defensar els col·legis electorals i que es pogués votar. En molts altres casos, a barris i pobles, ni tan sols es van crear aquests comitès si no que espontàniament la gent es va organitzar per si mateixa a peu de col·legi. El Govern de la Generalitat va aconseguir que els censos, les urnes i les paperetes arribessin a la seva destinació a causa d’una hàbil jugada de l’ANC i del Govern (i de tota la gent que va col·laborar-hi pel seu compte).

A partir de llavors ja no hi havia votants del «Sí» o del «No» sinó votants (a seques) i gent que es quedava a casa. Resultava curiós veure a gent votar amb la bandera d’Espanya al coll sent aplaudida per tota la cua. Després alguna gent que havia votat «No», en veure el que havia passat asseguraria que si tornés a votar ho faria pel «Sí». Això exemplifica com són els Referèndums de volàtils i perquè els últims que se n’han fet arreu del món han fet llufa. Els pobles estan farts dels seus governs i de les seves polítiques antipopulars. Aquesta és l’única fórmula que es concep avui dia per expressar-se legítimament. I a Catalunya ni això: Votar estava prohibit.

El Govern espanyol, que havia enviat 10.000 policies emmagatzemats en creuers (els infames “piolins”), va fer el que se li pressuposava: reprimir. Centenars de col·legis electorals van ser assetjats i assaltats per forces policials militaritzades. Van provocar més de mil persones ferides, una d’elles va perdre un ull, i una altra va tenir un infart que va causar un coma. Amb tot, prop del migdia es va emetre l’ordre d’interrompre els atacs i permetre votar.

Un altre moment històric que emmarca el moment: veure els Mossos d’Esquadra dividits i dubtant si obeir o no les ordres de l’Estat. En molts llocs van fer complir la llei i de fet van tancar més col·legis electorals que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil juntes. Però en molts altres llocs van mirar cap a un altre costat i van deixar votar. No només això, sinó que també van manifestar el seu suport a la gent (així ho afirmaven en converses privades). Sigui com sigui tenien ordres contradictòries: tancar col·legis i fer la vista grossa. Desprès segons les circumstàncies (si no hi havia prou gent defensant un col·legi el tancaven, com així van fer en molts casos de matinada) i segons els posicionaments personals dels caps. És a dir que l’Estat no podia exercir el monopoli de la violència al 100%. Hi havia una força policial que no era plenament «lleial».

En aquest cas hi ha diverses versions que expliquen aquesta ordre de dalt d’aturar la violència policial contra els votants. Una d’elles diu que l’ordre va venir d’Europa. De fet la Guàrdia Civil va disparar pilotes de goma davant d’observadors internacionals i algun fins i tot va ser empès i agredit. Una altra versió diu que el Gobierno de España va adonar-se que la repressió bruta era pura munició per als independentistes que sens dubte la utilitzarien políticament. La sensatesa indicava que no tenia sentit reprimir una votació que seria invalidada per la teva pròpia propaganda.

Però hi ha una altra versió que comparteixo. La població estava tan decidida a resistir que entrava dins del probable que corregués la sang. Dit d’una altra forma, que hi hagués morts. Avui dia corroboren aquesta versió les declaracions de membres del Govern de la Generalitat que diuen que tenien informació en aquest sentit. No sabem si això és cert o no. Probablement sí que ho sabien. El que sabem és que els qui vam estar a peu d’urna no ens n’anàvem a anar a casa. Estàvem escoltant la ràdio. Miraven les xarxes socials. Sabíem que hi havia càrregues i persones ferides. Que s’atacava el poble del costat. Que potser nosaltres érem el següent col·legi en ser atacat … I ningú marxava enlloc. Ans al contrari, seguia arribant gent. En cada col·legi centenars de persones, milers en alguns. Els col·legis amb menor cens tancaven per anar-se a fer pinya amb els més grans. En alguns casos els tractors barraven el pas, en altres hi havia barricades tallant carrers. Els aplaudiments als bombers animaven a tothom, i a canvi saludaven amb el puny en alt o amb la sirena. La imatge era poderosa.

La pregunta que em faig és: què hagués ocorregut en cas d’haver-hi morts? D’haver continuat amb la seva actuació salvatge, la policia espanyola els hauria provocat sens dubte, no creieu? (En qualsevol cas hi havia una clara falta de lideratge que hauria desanimat qualsevol resposta més enllà d’una resposta immediata.)

Resposta: d’haver-hi morts hauria esclatat una insurrecció. A partir d’aquí s’entén tot la resta.

2.- L’Estat venjatiu

L’Estat espanyol va prendre mesures immediatament. Feia temps que en prenia, però actuava sense articulació. El Gobierno d’en Rajoy d’una banda, la fiscalia per un altre, la judicatura per l’altre, el clavegueram per darrere … A partir de llavors va haver-hi una unanimitat sorprenent. El Rei es va posicionar amb el Govern. L’oposició socialista i podemita va fer bloc amb el PP. I Ciutadans no cal esmentar-ho …

En aquells moments es rumiava una resposta contundent per part de l’Estat a tots els seus nivells. Se sap que hi havia unitats de l’exèrcit preparades. No amb el fusell a la mà, si no de guàrdia per si se’ls cridava. 10.000 policies no havien pogut contenir un poble determinat, apoderat i organitzat dividit en mil focus petits. No ho oblidem mai.

L’Estat esperava la proclamació de la República amb cautela. No se’n refiaven. Malgrat la força popular, les accions de la Generalitat van decantar la balança amb aquella no-proclamació del dia 10. Uns dies després el Govern i l’Estat van poder respirar alleujats i van passar a l’ofensiva. Es produeix la intervenció de l’Autonomia, s’anima a la sortida d’empreses fora de Catalunya, l’aplicació del famós article 155 i es detenen als líders de l’independentisme popular.

Després, el Govern de la Generalitat s’exilia a Bèlgica. D’aquesta manera s’internacionalitza el conflicte català, ja que la Unió Europea (i l’OTAN, tot cal dir-ho) s’havien posat de part de l’estat espanyol. Bona jugada. Però uns dies més tard uns tornarien obedientment per rebre el seu càstig quedant-se d’altres en rebel·lia.

La convocatòria d’eleccions el 21 de Desembre i la seva acceptació per part dels partits sobiranistes indica aquesta victòria de l’Estat. Es tracta d’una tornada a l’autonomisme. El relat és «recuperem les institucions», «recuperem el nostre govern», «recuperem la democràcia» … Clar i català: processisme.

La dreta espanyola mediàtica i paragovernamental (o sigui, aquella dreta sociològicament d’ultradreta que envolta el Partit Popular) entén que l’Estat ha guanyat la partida i exigeix la venjança en forma d’il·legalització de partits independentistes, l’empresonament d’Anna Gabriel, de retallades de llibertats, d’encausar mestres d’escola per suposadament incitar a l’odi contra la policia, de canviar la Constitució … a pitjor. I a més a més està tenint un procés paral·lel d’atac a altres territoris (a Euskadi, a Castella-la Manxa, a Madrid …) a fi de destruir els seus enemics més acèrrims: Podemos i el nacionalisme basc. Ara Rajoy diu que de reforma federal d’Espanya –com volia en Pedro Sánchez– res de res; si de cas, recentralització. Segurament l’atac baixarà de nivell ara que controlen Catalunya un altre cop, però vae victis.

Això sí, com a mínim ara té 2 milions de persones desafectes a Catalunya.

3.- El retorn del processisme

Com s’ha indicat anteriorment els partits PDCAT i ERC han acceptat les eleccions i les presenten com una oportunitat per recuperar el poder que els ha usurpat l’Estat (i que no han fet gens per mantenir o fer valdre). Ara ERC està passant comptes amb el PDCAT. Suposem que s’han empassat massa gripaus dins el govern d’unitat que era Junts pel Sí. Però el President Puigdemont, que a l’estiu va dir que després d’aquesta història ho deixava, ara torna a la càrrega i lidera la seva coalició juntament amb independents del sobiranisme civil.

Sigui com sigui el resultat, es pot observar com tots dos partits li estan llençant flors als Comuns. Els veuen com una necessitat per recuperar la democràcia. No és el mateix tenir majoria amb un 50% que un 70-80% dels vots. Però pactar amb els Comuns significa una cosa: la renúncia a la República. Fins i tot un pacte ERC-Comuns-CUP significa una renúncia a la República.

Diguem-ho clar: a les jornades de l’1O, 3O o 8N tothom va ser desbordat. La proclamació de la República el 27O va ser una decepció col·lectiva perquè el poble no va ser interpel·lat en cap moment. A l’inrevés, des de les institucions i des de les entitats sobiranistes (ANC i Òmnium) es va cridar a la desmobilització. Ningú va defensar el territori. Ningú va prendre la iniciativa ni tan sols d’intentar-ho. És clar que un poble desarmat no té res a fer amb l’exèrcit i la policia. Per tant, a la pràctica s’estava evitant un enfrontament en el qual possiblement el poble hauria sortit malmès …

Ara bé, qui és el Govern per dir-nos quines guerres cal lluitar? No estàvem fartes de cantar al carrer que «No tenim por»? «Por» de què? Celebrant la República la gent bromejava amb què vindrien els tancs. Encara que es veia com a llunyà, entrava dins dels càlculs de totes les ments. Una altra vegada s’estava evitant la possibilitat d’un nou enfrontament, d’un nou desbordament.

Per això no es va proclamar la República el dia 10 d’Octubre. Al contrari, es va suspendre la proclamació en un gir retòric indigerible. No van ni consultar a la CUP i en canvi van parlar amb els Comuns. Les dimissions de consellers i diputats del sector de PDCAT els dies previs a la proclamació del 27O o les declaracions (falses sembla ser, però significatives) de Forcadell dient que «la DUI no anava de debò», mostren el dilema del Govern. La Guàrdia Civil diu ara que hi havia una bateria de 40 decrets preparada per engegar la llei de transitorietat jurídica. Perquè no es va implementar? Per la violència «desproporcionada» de l’Estat? Que fàcil és desmuntar-ho tot llavors! N’hi havia prou amb fer el cafre per que se n’ensorrés tot.

Volien la independència (assumirem que sí que la volien, que a hores d’ara fins i tot es dubte d’això) però sense que les coses abandonessin la via pacífica i legal. Volien que Catalunya entrés a la Unió Europea sense trencar un plat (seria un precedent inassumible per la UE donant peu a un seguit de conflictes territorials). Com un joc. I que Espanya ho acceptés. Que ens defensés no se sap qui, però que no fos el poble qui hagués de treure-li les castanyes del foc al Govern (és a dir, desbordament). Per tant no es va fer res. El territori va seguir sota control de l’Estat. Ni tan sols es va retirar la bandera espanyola dels edificis oficials! Ni tampoc es va publicar la declaració en el DOGC.

Aquí apareix un relat que juga en contra de la independència. Relat molt arrelat en l’independentisme popular. És el que un company anomena l’«independentisme màgic».

4.- L’independentisme popular

Així que d’un dia per l’altre d’estar fent front a l’estat espanyol i la seva brutalitat habitual … ens vam veure defensant «el nostre Govern» i «les nostres institucions». Se li va donar la volta al discurs com a un mitjó. A més es va difondre espectacularment per les xarxes socials i la missatgeria de mòbil que «els catalans som gent de pau», i que rebutgem la violència sempre segons sembla. Si no potser no som catalans.

Es va començar a corejar cada acció del Govern de la Generalitat amb Puigdemont al capdavant com una «jugada mestra». Ara a més som un poble super-hàbil dirigit per un geni de l’estratègia que li faria ombra a Putin si ho volgués. Tot el que feia el Govern era per aconseguir suport internacional. El reconeixement estava (està) molt a tocar dels dits.

Quan els Jordis van ser detinguts, de sobte, Catalunya tenia presos polítics. Inacceptable. Com és això possible? Al carrer! Però aquí ja teníem a la Marina i la Lola sense que ningú s’enrecordés d’elles, o els centenars de casos repressius on la mateixa Generalitat és acusació particular. En fi.

Més tard els consellers es van lliurar de manera obedient, pacíficament i democràtica, i la justícia espanyola els va enviar a la presó. Tothom es va portar les mans al cap. Inaudit. Anaven de bona voluntat i l’Estat els engarjola. Això no passa en una democràcia.

Ah, no? Segur? Si una regió de França hagués proclamat la independència de forma unilateral li haurien enviat a l’exèrcit. I Gran Bretanya …? Se’ns presenta l’exemple d’Escòcia on el govern Britànic sabia que anava a sortir el «No», i per poc s’equivoca. Però se’ns oblida l’exemple d’Irlanda del Nord, encara ocupada per l’exèrcit de la seva Majestat.

Un altre símptoma. El feixisme el tenim al carrer. La resposta: «fem-los el buit, es quedaran sols», «el dia que surtin ens fiquem a casa perquè no els vegi ningú». No es plantegen entrar en conflicte. I quan la cosa és més tèrbola, com la infame «Operació Catalunya» de les clavegueres del Ministeri de l’Interior, la resposta torna a ser «marxem com més aviat millor d’aquest país». «No tenim res a fer aquí». Sabem que ignorar un problema no significa arreglar-ho, però en l’imaginari màgic se solen obviar alguns problemes … com ara que Espanya lluita per la seva supervivència i que farà tot el possible per sobreviure. O que mitja Europa té conflictes amb els pobles sense estat i que no està disposada a deixar caure Espanya perquè darrere anirà un altre estat.

Resumint, l’independentisme popular es basa en un discurs que apel·la als sentiments, que exalta els valors positius presents en la societat, però nega la resistència activa. Les coses es resoldran per si soles. No només això, sinó que tampoc apel·la als altres pobles d’Espanya. Totes les mirades són cap al parlament de Finlàndia, a Bèlgica, etc. esperant un miracle: Que ens reconeguin com a República quan no som capaces d’imposar-la. Valdria més tenir a Rússia d’aliada.

És necessari desactivar aquest independentisme màgic, irracional, per poder avançar. És clar que té les seves coses bones. Té una capacitat de mobilització espectacular. Té una organització envejable. Una coreografia digna d’uns Jocs Olímpics. Una capacitat perquè arribin els seus missatges i consignes fins a l’últim racó de Catalunya. Tenen al poble pendent de cada whatsapp. Surten iniciatives precioses de tot arreu. La gent vol contribuir a la seva manera. I no obstant això, se la tracta com a menor d’edat. No se la diuen les coses tal com són i se li nega la seva maduresa política.

És un reflex de l’estatus de les societats occidentals. Anys de despolitització i de negació de la lluita de classes han creat societats còmodes d’ideologia de classe mitjana més pendents dels miracles que de la seva pròpia acció positiva. El món seria preciós si funcionés una manifestació a Brussel·les. Són miracles allunyats de la materialització de la política, de les coses tangibles. Gabriel García Márquez estaria content.

5.- L’independentisme revolucionari

En aquest repàs no podem passar per alt el paper de l’Esquerra Independentista i de la CUP. El seu gran valor ha estat arrossegar cap al Referèndum al Govern de la Generalitat i acabar (momentàniament) amb el processisme. El veto a Artur Mas s’ha demostrat un encert total, ja que Puigdemont sí que ha estat per fer la feina. Amb tot, la Generalitat que prometia crear «estructures d’estat» no les ha fet (o les ha fet però no les ha engegat) enganyant tant al seu electorat com a la CUP, que no va ser capaç de veure-ho, de fiscalitzar-ho. S’ha fet un Referèndum gràcies a la pressió que va fer la CUP a força de gairebé autodestruir-se acceptant els pressupostos neoliberals d’aquest any. És a dir, que com a grup parlamentari CUP-Crida Constituent han portat endavant el seu programa i han propiciat aquesta situació excepcional. És dubtós que sense aquesta pressió Oriol Junqueras i companyia haguessin aconseguit res semblant.

Un altre punt molt positiu ha estat impulsar el moviment de base que són els CDRs. En alguns llocs van ser les assemblees de la CUP i de l’Esquerra Independentista que pretenien ampliar la seva base. Més tard el testimoni va ser recollit a nivell popular i els CDR van ser desbordats totalment. Ara són de tots i de ningú. A cada poble o barri predomina una o una altra tendència i és difícil arribar a algun acord comú amb cara i ulls donada la disparitat de criteris i expectatives. A alguns pobles els participants són membres dels partits i les entitats sobiranistes, a d’altres provenen dels moviments socials, a molts una barreja dels dos móns que no s’havien trobat en una dècada.

El que s’ha trobat a faltar són consignes clares. En tot moment la CUP va estar capficada en les qüestions de palau i mai es va comportar com un partit revolucionari. Des d’agost, quan ja es coneixia la convocatòria, van anar passant les setmanes i no hi havia res convocat. Es partia d’un complex d’inferioritat pel que fa al bloc ANC-Òmnium Cultural que impedia qualsevol progrés. Segurament tampoc no creien que hi hauria un Referèndum l’1O. O potser s’esperaven un altre 9N?

Però més endavant tampoc hi ha hagut un programa i ningú ho ha posat sobre la taula. Aquest rol era per la CUP i ho van deixar en mans de les microorganitzacions de l’esquerra anticapitalista (comunistes, llibertàries, autònomes, anarcosindicalistes) que no aconseguim estar a l’altura. Ni l’independentisme partidista, ni l’independentisme popular, ni l’independentisme revolucionari han convocat Juntes Republicanes per disputar el control del territori. Ni el Govern a l’exili ha fet cap manifest en el sentit d’establir i exercir un doble poder. L’Estat del 155 queda com a únic sobirà de Catalunya.

Passen les setmanes i els CDR segueixen sense programa. Tots miren al 21D com si fos la data del judici final. Per tant queden novament supeditats a la convocatòria d’uns altres. La dreta espanyola reconeix els seus enemics i ara passa a l’ofensiva contra la CUP i els CDR. Viurem moments difícils. Els llops han olorat la sang i no hi ha resposta.

6.- El potencial dels CDR i les vagues

El sindicalisme alternatiu té pànic de convocar una vaga i que no hi vagi ningú. Li passa a tots els sindicats. Però als sindicats petits amb raó de més. Un sol error i quedes desacreditat. Per això la convocatòria del 3O va ser problemàtica. A priori no es veia clara.

Això va canviar quan va arribar l’1O. Llavors la va convocar TV3, la va convocar el Govern de la Generalitat, la va convocar el Barça. Però cridaven a una «aturada de país» intentant capitalitzar la protesta social. Era obvi que calia donar una resposta contundent a la repressió de l’1O. La vaga ja estava convocada i la van aprofitar. L’ANC i companyia van intentar blanquejar a unes CCOO i UGT que havien quedat fora de joc per la seva ineficàcia política.

La vaga també va desbordar les expectatives del sobiranisme. La gent tenia ganes d’una protesta «de debò» i va haver-hi una allau de piquets. A la tarda una nova manifestació-monstre. Tot el que va tenir lloc aquell dia va desbordar tant als convocants d’una «aturada cívica» –ja que va ser una vaga general– i també va desbordar als convocants de la vaga –ja que també va ser una aturada en clau de país. Sense els dos conceptes no s’entén la situació.

De la composició social dels sindicats s’entén que una part d’ells no estigués a favor d’una vaga. S’entenia com que seria aprofitada pel moviment independentista i que seria ballar al ritme que marca el Govern de la Generalitat. En alguns llocs els sindicalistes no volien saber res de la vaga per estar aquest moviment liderat per la classe mitjana, que hi conté empresaris.

Però calificar l’independentisme com a un moviment de burgesos és una acusació que et fa arquejar una cella. Tres milions de persones són burgeses? És una mala interpretació del concepte de «classes populars». Es tracta d’una barreja entre classe mitjana, classe obrera, camp, funcionariat, autònoms, professionals liberals i alguns empresaris. Molt pocs dels últims realment recolzen la independència, ja que el gran capital català és pro-Espanya i el capitalisme mitjà gairebé que també.

Tot i aquests motius els sindicats s’ho pensaran dues vegades abans de tornar a convocar una altra doncs els tensiona massa internament. També podem veure quant nociu que és per la causa independentista dependre per al seu avenç del Govern de la Generalitat o d’entitats sobiranistes que són percebudes «pels de a baix» com a burgeses. Si el sobiranisme vol créixer haurà de fer-ho cap a l’esquerra, i això implica per necessitat comptar amb els sectors més colpejats pel capitalisme.

Quant a la vaga del 8 de Novembre, veiem com hauria d’haver estat la reacció a la proclamació de la República. Exactament aquesta. I durant diversos dies. Cal destacar que les vagues no van ser atacades per la policia. D’haver-ho fet és segur que s’hauria produït un problema d’ordre públic de primera magnitud. Com aquelles vagues de principis del segle XX que eren batalles de classes. També resulta destacable la intervenció dels pagesos. El món rural ha pres partit en aquest conflicte de forma activa malgrat el boicot d’alguna de les seves organitzacions.

Les qui hem viscut algunes vagues generals podem alegrar-nos per la revitalització d’aquest instrument de lluita i la seva adopció per la política. Les vagues són política. Punt. Benvinguda sigui l’obvietat. Per això les vagues polítiques estan prohibides. I per això les vagues «d’abans» esdevenien revolucionàries. Bloquejaven l’economia i el flux de mercaderies. I pretenien tombar el govern, duraven fins que queien o bé fins que els concedien suficients guanys.

El 8N va ser la vaga dels piquets. I es va fer sense sindicats. L’instrument van ser els CDR, igual que en la majoria de pobles petits el 3O. Els CDR són la sensació del moment entre l’esquerra «de carrer» o «d’intenció revolucionària» (em nego a dir extrema esquerra i molt menys esquerra radical). Hi ha alguns articles que els arriben a comparar amb els soviets russos, ara que estem de centenari.

No obstant això hi ha una gran diferència. Els soviets van tenir una vocació de poder. Volien controlar el territori. Prenien el poder a micro-escala anul·lant el poder estatal. Després va venir Lenin, que va saber llegir el moment, i va dir que els soviets havien de prendre totes les atribucions de l’estat, fins que un cop forts i armats el fessin inútil. Això era la jugada del doble poder.

En canvi els CDR no serveixen per exercir el poder (avui). Serveixen per mobilitzar-se i per mobilitzar. Ara estan en plena tasca d’educació popular, molt necessària, de bolcar el capital cultural de l’activisme dels moviments socials en el nou perfil militant recentment mobilitzada. Un altre ensenyament de Lenin fou que no es pot pretendre estar permanentment com a embrió de poder alternatiu perquè et podreixes. O sigui, que o els CDR es converteixen en un moviment popular en si mateix, o es buidaran per si sols perquè la majoria de la gent els deixarà de veure necessaris. Els CDR necessiten un programa propi. I és responsabilitat de les organitzacions (que s’autoreconeguin com a) revolucionàries proporcionar-lo.

Una oportunitat per a això podria venir el dia 2 de Desembre amb una trobada en clau de Procés Constituent des de l’esquerra. Ja veurem. També és necessari que els CDR acceptin el que vagi sortint d’aquests llocs i no sempre serà tan fàcil.

Finalment tampoc cal capficar-se amb què el programa assumible pels CDR serà socialista o no serà. Malauradament, no és el socialisme el que anhela la nostra societat sinó una democràcia amb justícia social. Això és molt menys del que esperen molts activistes … però és el que hi ha. Els CDR actuals mai acceptarien un programa que percebessin com d’ultraesquerra (socialista avançat). Em sorprendria moltíssim que ho fessin. Pas a pas. Sabem que l’única sortida del laberint català és el socialisme en llibertat. Però encara una majoria social és partidària del liberalisme, seguida de la partidària de la socialdemocràcia. Les portes tancades per l’Estat i la UE canviaran les correlacions.

7.- L’equidistància desmobilitzadora

De tot aquest Procés d’aquests mesos, l’espai polític dels Comuns queda com el menys clar. D’esquerres però en el bàndol de l’Estat. Han tingut la clau de la victòria a la mà i no l’han utilitzat: l’Ajuntament de Barcelona. A grans trets s’han posat del costat del Gobierno per inacció. Estan en una postura incòmoda perquè tots dos bàndols els veuen com de l’enemic. No obstant això, què era el que deien de desobeir?

Un partit que va arribar al govern municipal apel·lant a la desobediència, al poder de la gent, al moment que li passa per la porta una rebel·lió popular, se la tanca. Això és ser un «partit d’ordre». Perquè l’ordre és que no passi res i que tot segueixi igual per als grans negocis. No poden plantar cara als desnonaments i han de convocar a l’activisme per Twitter. No poden revertir la invasió de Barcelona per veritables hordes de creueristes armats amb càmeres de fotos a la caça del nadiu barceloní en perill d’extinció. No poden paralitzar la venda d’edificis als fons voltor, que es converteixen en els nous latifundistes del nostre temps. No poden netejar la Guàrdia Urbana d’ultradretanes i d’antisocials, que s’han convertit en un poder fàctic intocable (curiosament igual que a Madrid).

La nova política apareix com a incapaç de generar grans canvis en les relacions socials urbanes. I ara es revesteix de respectabilitat a causa de l’equidistància, que els fa presentar-se com si tinguessin «seny». Però no és «seny», és oportunisme. Esperen que el poder els caigui a les mans. Ara ERC els va darrere, i el PSC …

Per aquest motiu el gest d’Albano Dante o Àngels Martínez és per treure’s el barret per la dignitat que implica. Enmig del conflicte es van jugar el seu futur polític. Van demostrar que els diputats no tenen per què ser robots sense ànima que voten el que diguin els seus partits, com sempre. I es van intentar rebel·lar fútilment contra la maquinària. Van perdre.

Aquí la CUP no ha estat hàbil i no sé ben bé el motiu (diuen que per falta de temps –de reflexos diria jo), va renunciar a establir un pacte amb aquest sector i amb el Procés Constituent d’una Teresa Forcades, que de fet ha estat desapareguda en els últims temps. Aquest error polític evitarà que puguin atreure nous votants cap a les seves files procedents dels Comuns.

Un altre aspecte d’aquesta esquerra ha estat el PSC. En aquest cas l’adjectiu «esquerra» li queda massa gran. Ara com ara juga el paper de nova dreta mentre la seva militància més d’esquerres abandona el partit, potser amb rumb als Comuns o per crear alguna cosa nova. Un altre tant ocorre amb CCOO i UGT. Es posicionen amb l’estat espanyol, tret que com tenen molta afiliació són una presa anhelada per l’independentisme.

Però què dir de la manca de projecte territorial de l’esquerra espanyola? A aquestes alçades de la pel·lícula ens trobem amb que l’esquerra no aposta per la República. Ni tan sols per la República espanyola. Han tingut la República federal a l’abast de la mà. D’haver-ho proposat en la primera setmana del mes d’Octubre la Monarquia hauria caigut. Sap l’esquerra espanyola les implicacions d’això? Probablement sí i per això no vol despertar al poble, als pobles. Millor que segueixin consumint propaganda, no? Han creat un nou Pacte de la Moncloa i sembla que ho pagaran ben car a les eleccions.

La desgràcia del nostre temps és que l’esquerra que ho ha vist clar (organitzacions d’alliberament nacional, organitzacions llibertàries i comunistes) és tan residual que no és tinguda en consideració a nivell polític.

8.- El Despertar de la Força. L’Espanya ultra

La moguda catalana ha aconseguit despertar el monstre adormit que feia temps que evitàvem: la ultradreta patriòtica (espanyola). És la que a mig Europa ja és al parlament, però aquí no. Bé, tenim al Partit Popular, però com està molt preocupat emportant-se calés als paradisos fiscals potser no semblen tant fatxes.

Però en aquests mesos hem pogut constatar que la judicatura està presa per les idees de la dreta extrema. La Constitució s’esgrimeix per reprimir al poble, no per garantir drets. La Fiscalia actua d’ofici com una arma del Govern. Els tribunals també. La policia caçant una llista cada cop més àmplia de subversius. L’exèrcit a la rereguarda. És com una gran mà, sent cada element un dit, que es tanca sobre les llibertats civils.

Animats per la situació els grups i partits d’extrema dreta han sortit de l’armari. Convoquen manifestacions, fan piquets, ataquen llibreries, escoles i mitjans de comunicació, colonitzen la policia … Sí, la policia. Un altre dels aspectes d’aquesta temporada ha estat assabentar-nos que la Guàrdia Urbana de mig Catalunya té simpatitzants de la ultradreta. Potser no són militants, però se sap que alguns ho van ser als anys 80. Era una forma de treure’ls del carrer. Avui dia els famosos “piolins” han hagut d’estar avorridíssims en els vaixells. No tinc cap mena de dubte que hauran fet un llarg curs de formació en els valors patris i que ara hi haurà bastants partidaris de la «línia dura». Per a això van venir a Catalunya al crit de «a por ellos».

I si el Partit Popular, la judicatura o les forces policials comencen a tenir biaixos de dreta extrema o directament d’extrema dreta no hem de culpar a Catalunya. Haurien sorgit igual de produir-se una onada de vagues. O de guanyar les eleccions Podemos (ja veiem l’atac continu contra l’Ajuntament de Madrid). És la vella Espanya que es nega a morir.

Per molts casos de corrupció que tingui el Partit Popular podem estar segurs que seguiran rebent aquests 7, 8 o 10 milions de vots. No els voten perquè la gent accepti que la robin. Es vota una idea d’Espanya. El robatori és conjuntural. Un mal menor. Era la idea que tenien molts paisans d’allò que era l’èxit. L’èxit és fer-te ric com sigui. Això era l’educació «no adoctrinadora». Mentrestant es persegueix professors catalans per «delicte d’odi» per dir el que pensen, es tanquen tuitaires o es prohibeix dir que hi han presos polítics. Orwellià com a mínim. #HolaDictadura

Si a Madrid, València o Saragossa el feixisme o l’extrema dreta al carrer és més o menys conegut, a Barcelona encara és una cosa nova. La resposta unionista a la independència ha estat tornar al carrer i ho ha fet barrejada amb la ultradreta. Un altre dels arguments unionistes cau en aquesta falsedat: que l’espanyolisme és de classe obrera. Potser ho és l’«equidistantisme», però l’unionisme més militant convoca les seves manifestacions des de Sarrià. Per alguna cosa serà. Després hi ha uns 500 manifestants que estan de «tour» per tots els pobles de Catalunya fent manis unionistes.

Un aspecte col·lateral: la resposta antifeixista no és massiva com seria d’esperar, donat el boicot a mobilitzar-se i enfrontar-los des de l’independentisme popular i majoritari, que fins i tot veu malament que s’insulti als fatxes. Aquest pacifisme i bonisme que ens impedeix ser eficaços i resolutius, es justifica per la por al fet que l’estat espanyol utilitzi qualsevol imatge de violència a Catalunya per dir que aquí regna el caos. Pot tenir el seu punt de raó, però el feixisme o es combat o es normalitza. I un feixisme normalitzat al carrer és un perill inacceptable.

És evident que el feixisme és una eina més. L’atac a Blanquerna no és pas una excepció. No és casual que es deslliurin d’anar a presó nazis enganxats amb armes de guerra o amb evidents negocis de drogues mentre engarjolen rapers, periodistes, vaguistes, anarquistes o els nois d’Altsasu. A Ucraïna gent d’aquest perfil neonazi tèrbol va ser l’organitzadora de les milícies progovernamentals, algunes de caire neonazi. Per cert, una d’aquelles milícies, l’infame batalló Azov, s’ha ofert per intervenir a Catalunya contra el separatisme. S’imaginen una milícia conformada per ultres de futbol neonazis, ultranacionalistes o feixistes? Sí, el batalló Azov. Això clarifica com entenen el conflicte català els feixistes europeus a nivell geoestratègic. El veuen com una lluita progressista que han de combatre.

L’independentisme ha de deixar d’intentar tenir raó. Mai convencerem a la dreta i els seus partidaris. L’esquerra i l’independentisme han de preparar-se per derrotar-los per tots els mitjans. Una República podria ser una eina. Una independència també. Però Espanya necessita una ruptura ja.

9.- La proposta

No hi ha dubte que el 21D acaba alguna cosa. No és la fi de la partida però el que vingui el 22D ja serà diferent. Ja estarem a una altra cosa. Segons totes les evidències Espanya és un país enmig d’una greu crisi, atès que l’Estat s’ha fos ja la guardiola de les pensions, o que el BCE ha decidit no comprar-nos més deute. Per pagar les pensions estan parlant de vendre tots els hospitals! Arribarà un altre cicle de mobilitzacions socials? Fins a on seran capaços d’arribar?

Ens deien els representants de la «nova política» que les mobilitzacions al carrer demostraven tenir un «sostre de vidre» que impedien realitzar canvis profunds a partir de la pressió. Ja hem vist que estar en les institucions tampoc en garanteix res, perquè també té el seu sostre de vidre, atès que l’«estat profund» i les «circumstàncies» t’impediran realitzar els teus projectes. Això si no et vens a l’enemic.

En aquests moments tot canvi profund passa per tornar al carrer. Però no podem fer-ho de la mateixa forma que després del 15M perquè ja hem vist els seus límits. L’atomització de les manifestacions, per molt massives que fossin en alguns casos, va impedir fer quallar un projecte col·lectiu de masses, una alternativa de país. Les Marxes de la Dignitat ho van intentar bastant bé i van formar un programa de punts prou seriós. Però no va tenir continuïtat. Necessitàvem anys sota el mateix format intentant assolir una extensió territorial màxima. Entre les pugnes de lideratge entre organitzacions de l’esquerra i que Podem va voler canalitzar aquestes peticions cap a la legalitat … es va acabar tot.

El que estem defensant és tenir un moviment popular de masses, ampli i plural amb un programa propi i una agenda de mobilitzacions pròpia. Tan fàcil de dir i tan difícil de fer. El moviment ha de comptar amb grans sindicats, capaços de convocar vagues generals i que els treballadors les segueixin.

Una altra de les tasques immediates és la de consolidar una sèrie de mitjans de comunicació d’esquerra afins als moviments que propaguin un altre tipus de relat diferent de l’hegemònic. És vital que siguin massius i plurals, on hi càpiguen diferents visions de la realitat en clau transformadora. Els nostres moviments no poden dependre d’aparèixer en TV3 o LaSexta. Apareixeran quan siguin significatius, però mentrestant han d’oferir un relat diferenciat i sistemàtic en uns mitjans concrets (incloent-hi la televisió) i massius.

En aquest mateix sentit, una altra cosa que podem aprendre d’aquest procés és que treure 1 milió de persones al carrer no serveix de res si no tens un relat convincent per la gent que s’ha quedat a casa. El Govern és capaç de donar-li la volta a la situació fent algunes declaracions a la televisió a les notícies del vespre. Treus 1 milió i la guàrdia urbana diu que són 200.000, els contraris en treuen 170.000 i diuen que han tret 1,5 milions. Què importa la veritat? Tenen els mitjans, poden inventar-se-la. Coses de la postveritat.

Si els CDR decideixen tenir un programa i convertir-se en un moviment autònom, han d’aspirar a respondre aquestes qüestions. Una de les claus és la convergència entre aquests comitès de base de caràcter independentista i republicà amb les idiosincràsies dels barris obrers i els sindicats de classe. Si el moviment independentista aspira a guanyar, haurà de fer-ho per la seva esquerra.

Aquí entrem en la qüestió de les legitimitats, del doble poder, el control territorial … però això (de moment) és una altra història.

Com veiem són tasques titàniques … Hi ha algú disposat?

[2Informe de la CUP: el Minotauro deja ya 832 investigados, 1.066 heridos y 67 ataques ultras en Catalunya

19-12-2017. Nodo50 | Descargar artículo en PDF

Fuente: naiz

El mitológico Minotauro se ha convertido en metáfora de la represión en Catalunya, y también en título del informe que la CUP hará llegar a la ONU. Lo ha presentado hoy y detalla ya 832 investigados judicialmente y 67 ataques ultras, además de los más de mil heridos del 1-O.

Pero lo peor es que esa embestida, que con datos se demuestra más brutal de lo que dicen las meras percepciones, seguramente solo acabe de empezar. La CUP asume la provisionalidad pero remarca que había que contar ya con una herramienta divulgativa sobre el alcance de la violencia estatal. Los alcaldes de Sabadell, Cerdanyola del Vallès, Argentona, Sant Martí Sarroca i Sariguera tomaron la batuta y el fruto es El Minotaure del 78, un inventario de las agresiones producidas hasta la fecha, ya sean policiales, extrapoliciales, judiciales …

PDF - 1 MB
5 de desembre del 2017

Aunque su dimensión no es solo cuantitativa sino también cualitativa, sobresalen en el estudio tres números. Uno es bastante conocido ya: 1.066 personas fueron heridas de distinta gravedad en las cargas contra el referéndum del 1 de octubre, producidas según se detalla ahora en 33 municipios diferentes. Se le añade otro dato novedoso y elocuente; se han denunciado ya 67 ataques de ultraderecha en los últimos tiempos. Y quizás el más grave sea el tercero, por lo que puede conllevar en el futuro: en los tribunales se investiga por acusaciones políticas a 832 personas, casi en su totalidad electos (más de 700 alcaldes). También se detallan prohibiciones de actos, incluido el que protagonizaba en Gasteiz la diputada de la CUP Anna Gabriel en vísperas del referéndum.

JPEG - 28 KB
Presentación de ’El Minotaure del 78’
Barcelona 12-12-2017

En la presentación del trabajo esta mañana en Barcelona, Mireia Vehí, Benet Salellas, Maties Serracant y Elvi Vila lo han situado como una herramienta para la denuncia, pero también para el empoderamiento: «Hay que tomar conciencia de todo esto». En el primer aspecto, anuncian que lo llevarán a Ginebra para depositarlo ante instancias de la ONU por los derechos humanos y contra la tortura. En el segundo, subrayan que frente a otros estudios anteriores que se centran en Barcelona y las últimas semanas, este listado tiene más perspectiva temporal y abarca a los Països Catalans.

A partir de esta toma de conciencia, en Catalunya la CUP plantea crear un Comisionado que investigue todo lo ocurrido ya y «garantice que no se va a volver a repetir».

«Derecho plenipotencial»

Mireia Vehí, que ha sido diputada esta legislatura, se ha detenido en el aspecto cualitatitivo de esta violencia institucional: «Tiene unos fines conservadores, mantener el Régimen del 78, pero también es creadora de un Derecho que es plenipotencial, configurando un Estado de excepción». Así, en uno de los apartados se analiza el modo en que se ha recuperado la acusación de «rebelión», introducida en el Código Penal a finales del siglo XIX, para utilizarla contra las aspiraciones independentistas catalanas.

Con todo, Vehí hace hincapié en que «estas medidas no van a solucionar el conflicto político» existente y que además «no encajan con la lógica de pacificar la situación que nos vende el PP con la aplicación del 155».

En este sentido, la última de las nueve conclusiones del trabajo dice así:

«Paradójicamente, a más represión estatal, más legitimación de la autodeterminación». Y en la justamente anterior se subraya que «difícilmente podrá materializarse una situación de garantía plena de derechos mientras no se resuelva el conflicto de fondo que ha generado esta excepcionalidad jurídica».

Salellas, interpelado

Precisamente uno de los autores del informe, Benet Salellas, está hoy en el ojo del huracán por filtraciones que predicen que será uno de los nuevos investigados por el Supremo. Así que casi todas las preguntas han versado sobre su situación personal y sobre la agenda interceptada al número dos del Departamento de Economía que se esgrime como prueba de cargo. «Las notas personales de un señor en su libreta competen a su intimidad y a su actuación política, no deberíamos estar hablando siquiera sobre esto. Refleja un sistema de matriz dictatorial».

Cuando una periodista ha insistido en pedir que aclarara qué responsabilidad han tenido sus compañeros de la CUP en la dirección del «procés», Salellas ha replicado que «respondería si estuviéramos en un Estado de Derecho, pero no es así». Y le ha devuelto el emplazamiento: «Con cosas así se pone en riesgo también la libertad de prensa».

El «Estado Mayor» del procés y los CDR, bajo la lupa del Supremo

El juez del Supremo Pablo Llarena ha encargado a la Guardia Civil una serie de informes que apuntan a una ampliación de la investigación, que podría alcanzar a figuras como Marta Rovira o diputados de la CUP. La causa general contra el independentismo avanza.

Mientras la campaña electoral sigue a medio gas, condicionada por el 155 y sus consecuencias, la actividad en el Tribunal Supremo sigue a toda velocidad, si es que una expresión así se puede utilizar al hablar de la actividad judicial. El juez Pablo Llarena asumió hace unas semanas la causa contra el Govern, la Mesa del Parlament y las entidades soberanistas, y en poco tiempo va camino de convertirla en una causa general contra el independentismo. Tras dejar en prisión a Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez y Jordi Cuixart, ayer dictó una providencia en la que encarga a la Guardia Civil, en calidad de policía judicial, toda una serie de informes con los que ampliará el espectro de personas investigadas.

La obsesión de Llarena es el llamado “Comité Estratégico” que se describe en EnfoCATs, un documento a medio camino entre hoja de ruta y argumentario del procés que fue incautado durante la operación policial del 20 de setiembre en el Departamento de Economía. Un vistazo rápido al documento sirve para constatar que apenas contiene ninguna revelación de importancia, pero Llarena lo parece haber adoptado como la piedra filosofal de la cual emana toda la logística del proceso.

En concreto, formarían parte de ese Comité Estratégico del Procés, entre otros, los miembros del Govern, los presidentes y portavoces de los grupos parlamentarios independentistas, los líderes de las entidades y partidos soberanistas y «representantes independientes de prestigio social». Desde ayer, la Guardia Civil tiene el encargo de hacer un informe pormenorizado de cada una de estas personas susceptibles de ser imputadas en el caso.

Ni en la providencia ni en EnfoCATs se detallan nombres concretos, pero la mayoría de medios no tardaron en aventurar algunos. En las páginas de El Periódico, por ejemplo, el periodista José Antonio Zarzalejos, habitualmente bien informado, daba por hecha la imputación de figuras como la secretaria general de ERC, Marta Rovira, o del editor Oriol Soler, al que El País ya puso en el punto de mira al publicar las fotos de su visita a Julian Assange. Otros medios hablaron también de las diputadas de la CUP Anna Gabriel y Mireia Boya.

Llarena también pidió informes sobre la organización de los Comités de Defensa del Referéndum, así como acerca de las supuestas agresiones recibidas por la Guardia Civil los últimos meses en Catalunya.

Recurso de Junqueras

A Llarena se le acumula el trabajo. Además de los informes que le llegarán, encima de la mesa tiene un nuevo recurso de Oriol Junqueras en el que el cabeza de lista de ERC pide su excarcelación para poder hacer campaña. Para ello recuerda que, por la vía de los hechos, ya ha acatado el 155 y que su formación defiende en todo momento el diálogo como mecanismo para resolver los conflictos políticos.

Sin embargo, la número dos del partido, Marta Rovira, asumió ayer que será «muy difícil» ver a Junqueras en la calle antes del 21D, una cita electoral viciada desde su inicio y cuyo recuento ayer supimos que ha sido adjudicado a dedo a Indra.

[3Defensem l’educació pública i democràtica! Manifest i taula reivindicativa de l’Assemblea Groga.

By equipembat | Activitats | Comunicats i textos | 28 octubre 2017

Embat, Organització Llibertària de Catalunya, dona suport a la manifestació convocada per l’Assemblea Groga l’17 de desembre. Exigim educació pública, democràtica, coeducadora, inclusiva, igualitària i laica sí o sí.

JPEG - 23.8 KB
Defensem l’educació pública i democràtica!

Manifest de la mobilització de l’17D: Exigim el 6%. Defensem l’educació pública i democràtica!

Benvolgudes i benvolguts,

Ens adrecem a vosaltres per convidar-vos a participar a la manifestació en defensa de l’educació pública del proper 17 de desembre (17h, Pl. Universitat) així com en la seva construcció fent difusió de la convocatòria i buscant les adhesions de les entitats (AMPA, centre educatiu, col·lectiu, etc.) en les que participeu.

A hores d’ara ja a ningú se li escapa que les polítiques privatitzadores i les retallades del Departament estan laminant l’educació pública d’aquest país. la segregació escolar és una de les pitjors xacres que està patint l’actual sistema educatiu a causa d’aquestes polítiques privatitzadores. És urgent obrir d’una vegada el debat sobre la inconveniència de la doble xarxa, el principal factor que causa la segregació escolar en el nostre país.

Cal un pacte nacional contra la segregació escolar que desterri progressivament la doble xarxa del nostre sistema educatiu, en cap cas s’ha d’apuntalar pressupostàriament amb diners públics la privada-concertada, un sistema que ja s’ha demostrat injust i segregador.

Un altre derivada d’aquestes polítiques privatitzadores que estem patint actualment com a comunitat educativa, és la pèrdua vertiginosa de la democràcia als centres.

La LEC va consagrar els cossos de directors i una gestió piramidal i jeràrquica que emulava la privada-concertada, la LOMCE va representar una clau de volta més en aquesta línia on els directors fan les funcions de caps de personal i de representants de l’Administració, obrint de nou l’educació pública a les velles xarxes clientelars i l’arbitrarietat. Cal que el Departament acati les resolucions del Parlament de Catalunya i retiri d’una vegada el Pla pilot dels substituts (prou contractacions a dit!). Per recuperar la democràcia als centres és també vital retirar urgentment el Decret de direccions i el decret de plantilles, desobeir la LOMCE i obrir un autèntic debat en el sí de la comunitat educativa (tal com plantejava la ILPEducació i el Debat extraordinari) que permeti recuperar el tret més distintiu de l’escola pública catalana: la democràcia als centres, amb consells escolars i claustres de professors autènticament vinculants.

Prou precarietat: demanem un sistema d’accès a la funció pública just, que no suposi un ERO encobert dels milers de treballadors que ja estan en l’administració en condicions de temporalitat i que ja han demostrat al llarg d’aquests anys la seva capacitat i professionalitat. Cal un pacte d’estabilitat de tots aquells interins que ho vulguin que vagi paral·lel a la convocatòria de les oposicions.

Davant la involució repressiva que hem patit les ultimes setmanes, la Comunitat Educativa ha estat un dels actors més fonamentals en la defensa de les llibertats i contra la repressió. Davant la conculcació dels drets més bàsics i fonamentals, com el dret a votar i expressar-se lliurament, milers de docents, alumnes, pares i mares s’han organitzat pacíficament; i més enllà de la seva ideologia i els seus sentiments nacionals s’han posat al costat de milers de ciutadans per tal que les escoles romanguessin obertes per garantir el dret a decidir de tots i totes.

En les darreres setmanes hem vist com des de l’Estat s’està amenaçant d’aplicar el 155 a Catalunya, això pot suposar que les competències d’ensenyament passin a ser controlades directament per l’Estat central. El ministre d’educació Íñigo Mendez de Vigo ja ha amenaçat de portar la conselleria d’educació als tribunals sota l’acusació de que els docents de Catalunya adoctrinen i manipulen la historia en les seves classes.

Aquestes acusacions atempten greument contra la dignitat professional i personal de tot el professorat i del conjunt del sistema educatiu de Catalunya. Caldrà donar una resposta massiva i democràtica a un Estat que criminalitza i difama a tots aquells que lluiten dia a dia per aconseguir una escola lliure, democràtica, catalana, coeducadora, intercultural i de qualitat.

És per tot això que ara, més que mai, la comunitat educativa ens mobilitzem un cop més en defensa de la millor garantia per preservar la democràcia, la cohesió social i la diversitat: l’educació de titularitat i gestió pública.

Davant les retallades i l’agressió permanent a la seva qualitat, per part del Departament d’Ensenyament i el Ministeri d’Educació, exigim que l’administració assumeixi les seves responsabilitats i pugi la inversió en educació fins al que marca la llei catalana: 6% del PIB, que és la mitjana d’inversió de la Unió Europea.

Davant la involució democràtica que estem patint des de el govern central exigim la insubmissió total a la LOMCE i sortir als carrers tantes vegades com calgui per defensar l’escola catalana.

La comunitat educativa ho tenim clar: ara decidim educació pública Sí o Sí!

Volem construir l’educació pública que mereix la nostra societat.

I per això exigim de forma immediata un pla d’emergència per revertir del tot les retallades i el procés de privatització encobert al que s’està sotmetent l’educació pública.

JPEG - 24.8 KB
ara toca educació pública
volem el 6%

Taula reivindicativa de l’Assemblea Groga

*Augment de recursos destinats a l’Educació Pública fins arribar a un mínim del 6% del PIB.

*No al tancament de línies públiques de P3 i d’altres nivells mentre es mantingui línies concertades al municipi.

*Incloure de nou les Escoles Bressol i els espais familiars en el pressupost d’educació de la Generalitat.

*Reducció de ràtios.

*Recuperació de les 18h i 23h lectives a secundària i primària respectivament.

*Servei de menjador gratuït, universal i de gestió i producció de proximitat.

*No a la privatització de l’Educació.

*Democràcia als centres educatius.

*Vincular l’FP al Departament d’Ensenyament.

*Concretar en els pressupostos partides per la construcció de noves escoles i de les que es troben en barracons.

*Insubmissió a la LOMCE i derogació de la LEC.

*Acceptar desenvolupar el debat de la ILP Educació al Parlament.

*Gratuïtat de l’educació de bressol a universitat.

*Prou precarietat. Sistema just d’accès a la funció pública.

*Formació permanent pública i gratuïta.